contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 27 d’octubre de 2009 |
Contra el canvi climàtic i per la justícia social. Canviem el món no el clima!

Declaració d’Esquerra Anticapitalista-Revolta Global

Evidència científica, irresponsabilitat política

Des que el IPCC (Panell Internacional Sobre Canvi climàtic) va emetre el seu primer informe a principis dels 90, era evident que la comunitat científica assenyalava un greu problema ambiental que exigiria una resposta política proporcionada i urgent. Després de la publicació delseu 4t informe, en 2007, les evidències acumulades són tan clamorosas que avui, la tàctica del gran capital i dels governs no és ja desprestigiar les evidències científiques, sinó prendre la iniciativa i fer del canvi climàtic un nou negoci i passar-li la factura a les víctimes de sempre: el planeta, els pobles del Sud, les classes treballadores del Nord i les generacions futures. L’últim informe del IPCC, datat en 2007 és concloent referent a això. Onze dels dotze anys més càlids des de 1850 s’han registrat entre 1995 i 2006. La temperatura mitja global ha augmentat 0,74 ºC de 1906 a 2005. Al mateix temps que la tendència a l’augment de la temperatura dels últims cinquanta anys pràcticament dobla la dels cent anteriors. L’increment de gasos d’efecte hivernacle, lluny de reduir-se, segueix creixent i ho fa a velocitat major de la prevista.

A ningú se li escapa ja que el canvi climàtic es concreta en catàstrofes naturals cada vegada més intenses i habituals. És a dir, manifestacions meteorològiques cada vegada més extremes: ones de calor sufocants, sequeres extremes, desastroses inundacions, huracans com el Katrina o el de Birmània de 2008. Altres elements clau que està provocant l’escalfament global és un ascens del nivell del mar en tot el món, la reculada dels casquets polars, la desaparició de velles glaceres… Tots aquests fenòmens poden provocar salts qualitatius dramàtics en el que especta a reducció de la biodiversitat i a la desaparició d’ecosistemes sencers. És més, si depassem un cert llindar d’irreversibilitat, el canvi climàtic pot entrar en una espècie d’efecte bola de neu en el qual es generen emissions suplementàries de CO2, o que s’ocasionen també les anomenades “sorpreses climàtiques”, com les fugides de metà (CH4, un gas d’efecte hivernacle 20 vegades més potent que el CO2) emmagatzemat en el permafrost i en alguns jaços marins, que dispararien el canvi climàtic i el farien incontrolable.

Tot això té una traducció immediata en la fragilización de la subsistència en els cinc continents: la desaparició de la pesca, dels cultius i d’altres activitats econòmiques constitueix una catàstrofe irreversible en molts països, sobretot del Sud. Evitar que les catàstrofes climàtiques concretes que s’estan multiplicant avui en el món muten en una catàstrofe ecològica, econòmica, social i política, alhora global i permanent, encara està en les nostres mans, però el temps s’està esgotant.

Crisi capitalista, crisi climàtica

L’escalfament global es deu a més de dos-cents anys de crema de combustibles fòssils com aliment del capitalisme industrial modern i en menor mesura a una reducció dels grans boscos capaços d’absorbir el CO2. El desenvolupament capitalista i la seua conversió en un sistema mundial s’ha basat sempre en la disponibilitat d’energia barata i altament contaminant: primer el carbó, després el petroli… L’energia barata ha estat imprescindible per a imposar una divisió mundial del treball i crear un mercat mundial de mercaderies i capitals. Però també perquè el capital poguera anar substituint força de treball per maquinària, béns d’equip i energia. La globalització ha consumat la internacionalització del capitalisme al preu d’haver desencadenat un desequilibri ecològic sense parangó en la història del planeta. Avui el capitalisme mundial està travessant una crisi profundísima, només comparable a la dels anys trenta del segle XX. Aquesta crisi és una crisi de sobreproducción, en la qual les forces productives capitalistes han arribat a un nivell tal de producció i les relacions socials capitalistes han generat un grau de desigualtat tal -entre classes i entre pobles- que és impossible que es resolga sense un repartiment radical de la riquesa, del treball i del temps que partisca d’una reformulación radical de les necessitats humanes, de les prioritats de producció i d’una planificació democràtica capaç d’introduir una racionalitat social i ecològica totalment aliena a les forces cegues del mercat. És a dir, que la crisi actual no es pot resoldre d’una manera duradora -açò és, sense repetir la fugida cap a davant neoliberal, que només ha aconseguit postergar durant trenta anys la depressió fent-la més profunda i brutal- en el marc del capitalisme. Seguint la vella fórmula de Marx, fa tants anys que el capitalisme mundial està madur per a construir el (eco)socialisme que aqueixes mateixes forces productives estan mutant en forces destructives que amenacen el futur de totes les espècies, inclosa la nostra.

La resposta capitalista: privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues

Doncs bé, la resposta capitalista, tant a la crisi com al canvi climàtic, és justament canviar una mica perquè tot seguisca igual. Després d’haver legislat a favor del capital financer durant anys, els principals governs injecten quantitats astronòmiques de diners públics per a salvar a les entitats que han precipitat la crisi... sense exigir a canvi ni tan solament una revisió de les seues polítiques. En el terreny del canvi climàtic estan obrint camps de negoci “verd” a multinacionals energètiques lligades a la gestió de l’energia nuclear i als hidrocarburs. En lloc d’assumir la seua responsabilitat en el canvi climàtic global, els països imperialistes han renunciat a modificar les seues economies per a limitar les seues emissions i han cercat subterfugis per a eludir aconseguir les reduccions que es van comprometre.

Al mateix temps, intenten despistar-nos tirant tota la culpa del canvi climàtic al creixement demogràfic en el Sud (que, d’altra banda s’està reduint i, a més, té un impacte mínim a aquest nivell) i a la "voracitat" de les noves potències emergents.

Resumint, el gran capital vol aprofitar la crisi per a imposar noves deslocalitzacions, nous plans de “flexibilització” del treball, noves polítiques d’austeritat per a les classes populars, sense alterar ni gens ni mica un repartiment de la riquesa cada vegada més desigualitari i un model de producció i consum absolutament insostenible. És tasca de l’esquerra anticapitalista lligar la lluita per la defensa dels drets socials i la necessària reconversió ecològica de la indústria, de les fonts energètiques, dels sistemes de transport i de l’agricultura. No hi ha eixida verda a la crisi sense trencar amb la lògica capitalista, no hi ha eixida socialista a la crisi que no sente les bases d’una reconversió ecològica de l’economia i una reconciliació amb el planeta.

Canviem el món, no el clima: autogestión, sobirania energètica i repartiment de la riquesa!

El sistema capitalista mundial ha centralitzat la presa de decisions en un grapat de països (G8, G20, etc...) que intenten imposar la seua voluntat a tota la humanitat. El poder del mercat mundial limita als pobles a l’hora de decidir el seu futur polític i econòmic. És impossible canviar de rumb sense trencar amb el mercat mundial i les seues imposicions, així com amb les institucions de la “governança” mundial (Banc Mundial, FMI, OMC). El futur passa per una transferència de tecnologies netes als països empobrits i per la lluita per la sobirania alimentària, energètica i política dels pobles. El control de les fonts d’energia fòssil i nuclear ha estat lligat històricament a la lluita per l’hegemonia militar, política i econòmica de les grans potències. El desenvolupament d’energies alternatives (en la seua majoria directa o indirectament relacionades amb l’energia solar), la creació d’economies més autocentradas regionalment que demanden menys mobilitat i consum energètic (que no autàrquiques) i l’accés dels camperols a la terra en ruptura amb el latifundisme i les multinacionals agroalimentàries permet un major grau de descentralització i de autogestión pels pobles. Les grans decisions econòmiques han de recaure en els principals interessats: els pobles.

Necessitem reorientar la despesa pública per a iniciar una reconversió ecològica de la indústria i crear noves ocupacions que cobrisquen necessitats socials i/o mediambientals que han d’expandir-se enfront de les satisfetes per la societat de consum: salut, educació, oci i cultura, atenció a la tercera edat o a la infància, recuperació d’espais públics urbans i naturals… I tot això amb una reducció del temps de treball que ens permeta repartir l’ocupació i la riquesa.

El cost de no actuar enfront del canvi climàtic s’estima en pèrdues del PIB mundial entre el 5 i el 20%, el cost de l’actuació en el 1%. Es necessiten potentíssimes inversions públiques per a modificar en profunditat els sistemes de mobilitat imperants. Per a això hem de fer una crítica demoledora al model de creixement basat en el monocultiu de la rajola del PP i del PSOE en els 10 anys anteriors. Un model que ha constituït un veritable ecocidi i que, quan ha arribat el seu lògic esgotament, ha deixat a milions de treballadors i treballadores endeutades i en l’atur i a una menuda minoria amb les butxaques ben plenes. Hem construït models de ciutat difusos on la satisfacció de les necessitats més elementals requerien de la mobilitat privada, devorant més i més sòl.

Es tracta d’iniciar doncs una reconversió basada en una nova cultura del “bon viure” a l’abast de tots i reconciliable amb el planeta, abandonant models importats i superant la tirania de la societat de consum. Però la potenciació de la investigació i l’aplicació de noves fonts energètiques netes juga un paper estratègic en la reducció dràstica de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Avui el lobby nuclear torna a la càrrega defensant aquesta forma d’energia tan perillosa com econòmicament ruïnosa per a les butxaques dels usuaris i contribuents. És impossible substituir els combustibles fòssils per producció d’energia nuclear. Aquesta font només cobrix l’entre el 3 i el 4% de l’energia que consumeix el planeta. L’única forma de reduir la dependència dels combustibles fòssils és desenvolupar energies alternatives directa o indirectament relacionades amb aqueixa megacentral energètica, gratuïta, duradora i segura que es diu Sol. Però el desenvolupament de les energies alternatives ha de fer-se creant un veritable servei públic energètic amb gestió democràtica i transparent de les empreses que operen avui dia en l’Estat espanyol.

El clima no està en venda! Calfem el clima de les mobilitzacions socials

La ciutadania no pot confiar en governs ni multinacionals per a salvar el clima, ja que són part del problema, no de la solució. Tampoc cal creure en solucions tecnològiques màgiques que resolguen el problema sense modificar en profunditat el model socioeconòmic. El canvi climàtic no és una fatalitat “natural”, sinó una catàstrofe social. Certament, els canvis en els hàbits individuals són necessaris per a reduir el malgastament de recursos i el consum desmesurat, però són totalment insuficients per a canviar el model de producció i de consum, encara que representen un germen d’una societat nova. Això només és possible construint un ampli moviment social que una en un mateix combat la reconversió ecològica de l’economia i la defensa i ampliació dels drets socials. El canvi climàtic és el fenomen que sintetitza tots els grans problemes ambientals del nostre temps, que ens obliga a cercar una alternativa coherent de conjunt al capitalisme i, per tant, permet federar les campanyes ecologistes més o menys disperses que coneixem i teixir una aliança entre aquestes i el moviment obrer organitzat que resisteix a la crisi capitalista. És fonamental implicar al màxim d’organitzacions sindicals i comitès d’empresa en aquesta lluita, sobretot als sectors que entenen que la defensa dels llocs de treball no ha de fer-se a costa de mantenir indústries antiecológicas, sinó lluitant per una reconversió ecològica de conjunt.

Tot apunta que les tecnologies netes són molt més intensives en treball que les convencionals. Una producció i transports descarbonizadosy per descomptat una economia ambientalment sostenible- generaran un major volum de llocs de treball que els actualment existents. Però pot haver desfasaments temporals o espacials entre les ocupacions perdudes i les ocupacions generades, per això és necessari que l’esquerra i el moviment sindical s’anticipen i i identifiquen:

1.Les conseqüències adverses en cada sector i en cada país que pogueren derivar-se sobretot en relació amb l’ocupació i la justícia social i territorial.

2.Les opcions més eficients i menys costoses en termes socials.

3.Les oportunitats que es puguen derivar per al desenvolupament d’una nova economia.

Per tot això, és fonamental que l’esquerra anticapitalista impulse àmplies plataformes contra el canvi climàtic, en totes les localitats i barris. És necessari mobilitzar-se per a anar a la manifestació de Barcelona el pròxim 31 d’octubre i que es vagen preparant en els diversos territoris manifestacions descentralitzades el 12 de desembre, data clau per a desenvolupar una mobilització internacional en defensa del clima, coincidint amb la cimera a Copenhaguen.

Ací els governs seguiran cercant excuses per a postergar les mesures radicals de reducció d’emissions que la majoria dels científics creuen ineludibles. Tot això es concretarà en una renegociació dels termes del comerç de drets d’emissió. La nostra consigna ha de ser molt clara: “responsabilitat conjunta però diferenciada” en la lluita contra el canvi climàtic. És a dir, que les reduccions més dràstiques han de ser obligatòries i proporcionals als que avui més pol·lucionen, però també històricament més han pol·lucionat. Els països que més han de reduir les seues emissions són els més desenvolupats.

Per això exigim que la cimera adopte entre unes altres les següents decisions:

- Dràstica reducció d’emissions mundials de CO2 per a evitar passar el temible límit d’increment de 2ºC de la temperatura mitja i, per a això, les emissions globals han d’experimentar una inflexió a la baixa a partir de 2015. En conseqüència, els països industrialitzats haurien de reduir en 2020 les seues emissions per sota del 40% respecte als nivells de 1990. Aquesta reducció ha de donar-se en l’interior de cadascun d’aquests països de forma obligatòria i sense recórrer a la compensació per inversions en tercers països. S’ha d’assolir la reducció de la demanda d’energia primària en un 20% respecte a 2005 per a 2020, aconseguir que la contribució de les renovables a l’energia primària ascendisca al 30% en 2020 i al 80% en 2050 respecte als nivells de 1990.

- Impulsar un nou model de generació de l’electricitat de manera que les energies renovables cobrisquen el 50% de la producció en 2020 i el 100% en 2050.

- Donar suport al trànsit a una economia lliure de carboni dels països empobrits mitjançant més i millors ajudes per a mitigar i prevenir els efectes del canvi climàtic. Això implica crear un fons d’adaptació per als països empobrits, que s’alimente de la fiscalitat sobre els combustibles fòssils i nuclears en els països industrialitzats i també facilitar la transferència de tecnologies netes de les metròpolis imperialistes als països empobrits, en paga del deute ecològic.

- Reforma radical dels denominats Mecanismes de Desenvolupament Net (MDL) que incloga el cessament de la comercialització de reduccions d’emissions estratègiques i permanents. Rebutgem els projectes que poden a més causar nous danys ambientals i socials, com els basats en l’energia nuclear, les grans obres i instal·lacions hidroelèctriques, la deforestació per a canviar els usos del sòl i la captura i emmagatzematge geològic del carboni.

- Impuls d’un nou model de mobilitat sostenible mitjançant el transport terrestre de persones i mercaderies públic col·lectiu i majoritàriament electrificat, així com la reducció i racionalització del transport marítim i aeri.

- Canvi de model productiu l’objectiu del qual és la producció neta, mitjançant canvis també en matèries primeres, processos, organització del treball i tecnologies.

- Assegurar la transició justa mitjançant la protecció de la qualitat de vida de treballadors i de sectors més vulnerables, així com la protecció de l’economia de les comunitats (diversificació econòmica, recursos públics…)

Exigim que el Govern espanyol, que no ix de les proclames, defense en la cimera de Copenhaguen i la futura presidència espanyola de la Unió Europea les mesures proposades.

La classe obrera no és aliena a la solució que se li dels problemes ambientals associats a l’escalfament per emissió de Gasos d’Efecte Hivernacle. Ha de tenir veu en el diagnòstic i en les alternatives.

SALVEM EL CLIMA, NO ELS BANCS!


A la mateixa secció:


Davant l’anunci de data i pregunta del referèndum


Marroc: solidaritat amb la mobilització popular del Rif


Solidaritat amb la vaga de fam dels i les palestines a les presons israelianes.


Macron president, l’ofensiva capitalista s’intensificarà. Construïm la resistència! Declaració de Philippe Poutou.


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista

Quadríptic Canvi climàtic
PDF - 709.7 kB , 0 x 0 pixels
 
Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com