contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 3 de setembre de 2009 | administrador
Crítica de les polítiques d’habitatge de l’esquerra gestionària catalana

Salva Torres [1]

El Registre Únic de Sol·licitants és una reivindicació històrica que està acabant malmesa per la burocràcia que vol mal repartir el que no hi ha: pisos protegits. El Pacte Nacional de l’Habitatge i la pomposa Llei del Dret a l’Habitatge neixen quan el mal ja està fet (no queda espai a la ciutat) i aquells que l’han fet (bancs, promotores i immobiliàries) estan en les millors condicions per mantenir els seus privilegis en mig de la crisi econòmica i laboral a la ciutat.

L’onada de ciment i totxo de la bombolla immobiliària i els PERI’s s’ha empassat la major part d’espais lliures que quedaven a la ciutat amb el beneplàcit de l’Ajuntament que cobrava plusvàlues fabuloses en cada operació per a mantenir raquítics serveis socials que la crisi ha desbordat a la primera. Les crítiques de la FAVB i les entitats socials en aquest model han estat sempre encertades.

Som el segon país d’Europa en despesa pública en habitatge que es regala als constructors i banca a través de les desgravacions per IRPF (1). És més, les entitats de crèdit espanyoles s’estan convertint en les principals immobiliàries del país (1+) gràcies a una Llei Hipotecària més salvatge que la dels EE.UU. Però, vet aquí, que cap administració té estadístiques fiables de quants pisos buits existeixen a la ciutat (2). Però tampoc hi ha voluntat política de ficar mà en aquest desgavell. Sense aquests habitatges, en mans dels de sempre, el Registre Únic no pot oferir més que vagues promeses de futur als ciutadans necessitats que fan una cua ben ordenada.

138.000, el 20% del habitatges de Barcelona no són primera residència. Més habitatges per a omplir de contingut el Registre Únic

L’última estadística fiable sobre habitatge del 2005 parlava de 1,6 milions de barcelonins reunits en 637.000 llars (3) que optaven a 775.039 habitatges a la ciutat, d’on es deduïa que hi havia més de 138.039 pisos que no eren primera residència -veure xifres(4)-. L’Ajuntament insisteix que els pisos buits són menys: la seva última estimació és 19.000 molt lluny dels més de 138.000 habitatges que no són primera residència.

Llavors les xifres no quadren. Si l’estimació de pisos buits és tant baixa s’aproparia a la de demandants per la qual cosa la bombolla immobiliària no hauria petat. Dit d’una altra manera, quins són els propietaris i quin ús tenen els 119.00 pisos sobrants que no són ni primera residència ni estan buits a la ciutat com l’Alcalde???

Segurament una bona penalització fiscal i una actualització estadística (la última data del 2001) farien aflorar una quantitat superior als 19.000 pisos buits que l’alcaldia assegura. Requisar els habitatges que les entitats financeres han obtingut de la crisi que elles mateixes han generat seria una bona manera de començar a tenir pisos disponibles per a les creixents necessitats socials que la crisi genera.

Salvem els últims espais lliures de la ciutat Més habitatges sense privatitzar el sòl

La major part de les entitats veïnals estan a la grenya amb l’Ajuntament sobre la propietat del sòl i el caràcter públic dels equipaments i habitatges en els últims espais lliures que queden a la planúria del Barcelonès. Passa a la Sagrera, a la Model, a Nou Barris, a les Casernes de Sant Andreu, Hotel del Palau de la Música...

Als barris del centre de la ciutat és impossible generar nous espais si no és reconvertint els existents a finalitats públiques. Són barris o­n hi ha una gran manca d’habitatge i d’equipaments públics escolars, esportius, gent gran, etc ... Lluny d’això aquests espais s’han abandonat a una veritable explosió constructora d’hotels, milions de metres quadrats d’oficines infrautilitzades o buides, centenars de milers de negocis de restauració o oci, tot esperant que el somni de la “gran botiga del món” esdevingui etern.

L’Ajuntament de Barcelona, governat per una coalició variable entre PSC+IC-EUiA i ERC, ha estat capdavanter en la cultura de la propietat i la privatització. En la mesura que es desfeia de l’esfera pública, l’espai es convertia en una plataforma de negocis privada que envaïa i espoliava amb connivència política. Així durant anys els espais lliures han estat arrasats pels bulldozers dels PERI’s darrera els quals entraven una legió d’empreses constructores, immobiliàries (N&N, Sacyr, etc) i finalment els agents bancaris tancaven el cercle hipotecari o creixia qualsevol infraestructura del sector terciari que han fet de Barcelona un “parc temàtic” gratuït per al “lobby” hoteler.

El resultat ha estat un país depenent del monocultiu del totxo, sol, automòbil i infraestructures. Aquest “lobby” de la banca, constructores, taxadores i rendistes espanyols, catalans i barcelonins s’ha capitalitzat i internacionalitzat, ben cuidat per tots els governs, gràcies a l’esclavatge hipotecari i la Ley de Arrendamientos Urbanos (LAU). Fan un capitalisme caciquil i més salvatge que l’americà doncs aquí els banquers poden perseguir als hipotecats deutors fins a la tomba. Això ha permès que 10 famílies i 20 empresaris (enriquits ja en el franquisme gràcies al totxo) tenien a finals del 2006 el 20% del capital del iBEX35. Així aquests ciutadans representant el 0,0035% de la població controlaven el 80% del PIB de l’estat espanyol amb el seu poder.

El Registre Únic solament garantirà el dret a l’habitatge si el sòl que ens queda manté o assoleix caràcter públic, fora de les mans d’aquesta gent i els seus sagrats mercats. I serà possible si les promocions només són de lloguer públic i en tot cas amb dret a superfície. Les Administracions no poden desempallegar-se per més temps de les seves obligacions en crear i mantenir un Parc Públic de Lloguer protegit. No demanem el cel, demanem el que hi ha als països europeus amb més cohesió social.


Viena 48% de lloguer social. Barcelona el 0’73%.

Durant el període del 2002-07, els sis anys durs de la bombolla immobiliària, a la ciutat s’han construït 24182 habitatges. D’aquests, 5251 eren pisos protegits que es van vendre i solament 3321 van sortir al mercat de lloguer protegit a través d’operadors “privats”.

A Barcelona en sis anys solament aquests 3321 pisos han estat “un miratge” del que seria un Parc Públic de Lloguer (5). Miratge perquè estan fets en sòl privatitzat, en edificis privats i se’ls aplica la LAU amb totes les conseqüències per als llogaters. Miratge perquè és difícil destriar-los dels reallotjaments dels PERI’s, els habitatges dotacionals de joves (10HJ)i el dedicat a gent gran. Finalment una petita fracció ha acabat en el règim de lloguer adreçat a qualsevol col·lectiu. Tot i la propaganda oficial sobre habitatge les dades no admeten dubtes. L’Estat espanyol, Catalunya, Barcelona i cada barri de la ciutat estan a la cua europea en HABITATGE SOCIAL de titularitat pública. Després de cinc de Tripartit i 35 anys de Casa Gran d’esquerres el lloguer social assoleix una xifra ínfima del 1%, lluny de la mitja europea entre el 20-30% (6). Hi ha Districtes sense cap pis de lloguer social. Barcelona necessita una moratòria constructora consensuada amb el teixit social dels barris. Barcelona pot arribar al 10% de lloguer protegit amb voluntat política. L’Ajuntament hauria de requisar els pisos buits de la Banca i immobiliàries. Incrementar espectacularment l’IBI d’aquest lobby. Construir pisos de lloguer protegit exclusivament o­n hi hagi acord amb el teixit veïnal. Lloguers al 20% de la renda de la unitat familiar..

Un parc de lloguer social, “europeu”, gestionat pel Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona.Transformem el PMHB

El Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona es defineix com el principal administrador del parc públic d’habitatges de la ciutat (7). Administra amb la finalitat de promoure habitatges de preu assequible per atendre les diferents necessitats socials de Barcelona, especialment la gent o famílies amb rendes més baixes. Segons l’Ajuntament rendes baixes són 2,5 vegades l’IPREM(1318 euros/mes). Avui a Barcelona més del 30% de les unitats familiars no arriba a aquesta xifra. Tot i que en la darrera dècada s’han agreujat les diferències socials, el PMHB no ha incrementat el seu parc que assoleix el 0’7% del total d’habitatges de la ciutat, lluny, molt lluny de les ciutats europees que estan entre 21 i el 48%.

No es pot parlar de polítiques d’habitatge ni fer grans discursos quan estem a anys llum de polítiques de cohesió social europees. Cal revertir anys de connivència entre les polítiques públiques d’habitatge i els poders econòmics. Un exemple ha estat el districte de Nou Barris o­n l’enorme quantitat de sòl mobilitzat a la protecció oficial de compra ha permès solament preus per sota de la mitjana de la ciutat. Dubtós èxit de l’Ajuntament doncs per contrapartida el barri ha perdut molt sòl que el moviment veïnal exigia per equipaments..

No hi ha manca d’habitatge. És la propietat privada de les grans immobiliàries i el capital financer que xoca contra els drets de les persones. Quan la propietat trepitja els drets humans cal posar-hi fre. Ara toca!!.

Un bon pas seria requisar els seus habitatges per a lloguer social i sota l’administració del Patronat (PMHB). La segona seria una moratòria, sense dret a compensació de les execucions bancàries i desnonaments per causa de la crisi. La tercera, aplicar la seva medicina de mercat a les sobrevaloracions immobiliàries de la banca reduint el valor de les hipoteques. La quarta aplicar a les persones el dret a l’habitatge social universal com diuen els tractats internacionals. Cal ajudar als ciutadans tant com s’ajuda als banquers.

Propostes populars envers l’habitatge i el Registre...

.- El Registre Únic de Sol·licitants hauria de treballar sobre la base del dret al lloguer social universal. Això vol dir que qualsevol ciutadà hauria de tenir dret a un habitatge públic independentment dels seus ingressos. Si paga impostos té drets.

.- Cal defugir del sistema de sorteig. Genera més greuges comparatius que un sistema de punts segons necessitats. Els punts haurien de estar consensuats amb les organitzacions veïnals en tant el Registre només pot repartir les escorrialles de l’habitatge públic.

.- Tots els ciutadans sense sostre i en situació d’exclusió social haurien de tenir preferència seguint les recomanacions i barems dels serveis socials dels Ajuntaments.

.- El Registre Únic de Sol·licitants hauria de estar obert a la inscripció exclusivament personal i no com a unitat de convivència per a donar les mateixes oportunitats a cada ciutadà. O en cas contrari, l’adjudicació hauria de ser per trams de tipologies de unitats de convivència i característiques dels habitatges.

.- Els requisits haurien de ser exclusivament el empadronament i no posseir cap habitatge de propietat en el territori de l’Estat.

.- Per a omplir de contingut el Registre cal requisar els pisos buits de les entitats financeres i immobiliàries. Cal incrementar els impostos als pisos buits que tenen un fi especulatiu.

.- Moratòria d’execucions hipotecàries i desnonaments.

.- Dret a la dació en pagament, és a dir, si un banc executa la hipoteca, el deute queda liquidat en quedar-se l’habitatge.

.- Dret a la compra i tanteig de l’Administració dels pisos en situació d’impagament hipotecari. El pis passaria al parc públic i els seus inquilins en situació de llogaters.

.- El Patronat hauria de sumar al seu parc d’habitatges els obtinguts per les execucions hipotecaries, els buits sense utilitat i de nova construcció.

.- Cal lligar el lloguer a la renda familiar sense que superi mai el 20% de la renda.
Notes

[1] Salva Torres és membre Junta Avv PORTA-9Barris (Barna), Assemblea Lloguer Social “500x20” 9Barris i Prouespeculació.org


A la mateixa secció:


Euskal-Herria: La Carta de Derechos Sociales critica el pago de la deuda ilegítima de Nafarroa


¿Cómo reconocer un fondo buitre entre todos los predadores del sistema deuda?


Los fondos buitre carroñean con lo más básico: Techo, pan y luz


El BCE, como un fondo buitre: Draghi se jacta de ganar 7.800 millones con la deuda griega.


Comparecència en les Corts Valencianes de la Assemblea per la Renda Bàsica al País Valencià


La banca de la República, eina indispensable de transformació social


La Ley de Renta Valenciana de Inclusión a debate


El Fondo de Reserva y las pensiones


L’Assamblea per una Renda Básica al País Valencià presenta en Les Corts Valencianes la seua proposta alternativa a l’avantprojecte de llei de Renda Valenciana d’Inclusió.


Romper las cadenas de las deudas privadas ilegítimas (II)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com