contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 27 de juliol de 2009 | administrador
La Setmana Tràgica, 26 de juliol de 1909: Glorioses jornades de juliol. Cent anys d’una revolta antimilitarista.

Jordi Marti Font

Glorioses jornades de juliol. Cent anys d’una revolta antimilitarista

Jordi Martí Font, 8 d’agost de 2009

Què va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?

Quan jo era petit, un dels llibres que corria per casa portava per títol “Historia de España del siglo XX” de l’Editorial Vergara en edició especial pel Dia del Llibre per als clients de la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona. En una de les imatges que més mirava i remirava, la ciutat de Barcelona, en blanc i negre, cremava pels quatre costats i jo no n’entenia els motius. No vaig veure “La ciutat cremada” d’Antoni Ribas que van fer a Marçà aquells mateixos anys però sabia que ma padrina l’havia anat a veure. A l’institut ens en van parlar a l’assignatura d’Història i alguna cosa més havia llegit, però poques i malament. Ara que fa cent anys d’allò, finalment he sabut què va passar més o menys i, com sempre que remenes en la història d’aquest país, m’he quedat molt sorprès. Sense ànims de ser exhaustiu i tenint en compte que no sóc historiador professional, les entrades d’aquest bloc que recullo amb el nom de “1909: tràgica la setmana?” aniran seguint els fets dia a dia amb alguns articles i referències complementaris. Això és, més o menys, el que n’he tret d’aquest munt de llibres i revistes que omplen encara ara la taula del menjador.

Amb l’Exèrcit encara no es podia

A “El eco de los pasos”, Joan Garcia Oliver explica la seva conscienciació com a obrer i la seva construcció ideològica com a anarquista a través de diversos relats carregats de recursos literaris equiparables a qualsevol dels que un escriptor amb reputació i ofici és capaç d’utilitzar. Un d’ells, potser el que manté una tensió narrativa més llarga i intensa, és el que fa referència a uns fets que va presenciar davant de casa seva a Reus als set anys. El juliol del 1909, a les demarcacions provincials de Barcelona, Girona i Tarragona s’havia proclamat l’estat de guerra perquè a la capital catalana cremaven com torxes les esglésies i els convents. Els carrers més importants de Reus, els ravals, el carrer de Monterols o la plaça de Prim, que eren dels pocs que tenien el terra amb llambordes, havien estat regats amb arena per tal que els cavalls poguessin carregar contra els obrers que s’afegissin a la protesta. Malgrat la prohibició materna, el Joan va baixar al carrer i va veure com dos obrers joves, amb brusa, pantalons i espardenyes, anaven cap al Camí de l’Aleixar. Allí es van trobar amb els soldats de cara, s’hi van enfrontar i uns i altres van disparar les seves armes, però els soldats eren més i sobretot anaven molt més ben armats. Aleshores, abans que els obrers retrocedissin i fugissin, un d’ells va deixar anar la frase “No es pot amb l’exèrcit”. La frase va repicar com si fos una campana cridant a somatent dins del cap de l’anarquista reusenc al llarg de tota la seva vida i a “El eco de los pasos” esdevindrà un dels motius de la seva existència. No la frase en sí sinó la seva superació. Poder amb l’exèrcit, aquesta és la qüestió.

Un mes abans dels esdeveniments que trasbalsaren el futur ministre de Justícia quan era infant, el jove Joan Peiró pronunciava un dels seus primers discursos -o almenys el seu primer discurs datat- en el marc d’una vaga a l’empresa Costa i Florit de Badalona, on treballava com a ajudant de vidrier, una vaga que la part obrera va guanyar totalment. I Salvador Seguí, el Noi del Sucre, segons explica el seu amic Viadiu, assumia que era llibertari lluitant pels carrers de Barcelona durant aquell juliol calorós, en una participació que l’obligaria a refugiar-se a Gualba, on treballarà com a pintor. I no eren els únics...

Antimilitarisme i anticlericalisme

Si hem de parlar de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909, aquestes són sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un i altre poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió dels obrers de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les dues cares d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a classe.

En allò concret, la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot durant el Règim de la Restauració, un moment en què l’acoblament entre església i l’Estat és total amb el suport explícit i concret de l’Estat a l’Església en el camp de l’ensenyament. Així, l’Església serà sempre vista com a part del Poder o, com a mínim, sempre al costat dels poderosos, amb una presència pública que explicitarà això i amb un interès evident en el control total de l’educació del país. El seu control damunt dels centres educatius serà total i alhora tindrà ben clar que les escoles laiques que els ateneus obrers i els centres republicans promouen són un objectiu a batre, una forma de trencar el seu monopoli educatiu que calia eliminar. En aquest context, s’entén l’odi fins i tot visceral que els capellans i les altes instàncies religioses expressaran davant la figura del pedagog Ferrer i Guàrdia i davant les seves propostes coeducadores i d’ensenyament laic explicitades en l’Escola Moderna.

Pel que fa a l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre colonial que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en unes guerres en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns interessos econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El nou objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de ferro i de plom al Rif i de la Companyia Transatlántica, l’empresa que s’encarregaria del transport de tropes tal com ja havia fet en la passada Guerra de Cuba. La seva influència damunt del Govern de l’Estat, les seves excel·lents relacions amb l’Exèrcit i amb la jerarquia eclesiàstica, el convertien en un personatge central a l’hora de posar cara a un dels culpables de la guerra, a un dels interessats en la guerra, segurament per això la seva estàtua continua presidint el tram inferior de la Via Laietana de Barcelona, malgrat haver estat enderrocada en la revolució de 1936, restaurada el 1939 pels feixistes i mantinguda fins a avui pels demòcrates del PSC, ICV i ERC.

L’empresa colonial espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes actuals, i en tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari per a l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per un cos d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials, la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, també es veia com una oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una forma clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues de les colònies d’ultramar.

De la vaga general a la revolta popular

El 9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de la Sociedad Norteafricana va ocasionar la mort de diversos treballadors. La repressió posterior va encendre el foc d’una veritable guerra al nord d’Àfrica per a la qual l’Exèrcit espanyol no estava prou preparat ni ho arribaria a estar mai.

El govern de Maura va anunciar, l’11 de juliol, la mobilització de 20.000 reservistes per a un servei obligatori i actiu al Marroc. Tothom sabia ben clar què volia dir allò per a les classes populars. El mateix dia 11, començaren les protestes i augmentaren d’intensitat a mesura que arribaven notícies i rumors sobre les derrotes que patia l’exèrcit espanyol en la campanya colonial.

La premsa republicana, tant el catalanista d’esquerres d’“El Poble Català” que dirigia Antoni Rovira i Virgili com la lerrouxista d’“El Progreso” feia dies que s’havien pronunciat clarament en contra de noves aventures colonials i en contra de l’enviament de tropes al Marroc. No era estranya la seva posició ja que tot el moviment republicà, anarquista i part del catalanista (cal recordar que la Lliga Regionalista no segueix aquest camí) eren radicalment antimilitaristes. En aquest cas, però, també cal tenir en compte l’actitud dels socialistes del PSOE que s’oposaven al colonialisme espanyol i per tant a la guerra al Marroc sense posar en dubte l’exèrcit que l’havia de portar a terme.

Diumenge 18 de juliol, enmig d’aquest clima de “No a la guerra”, un batalló de reservistes va recórrer Barcelona camí del port per embarcar cap a Àfrica. Una multitud s’havia congregat al Port i allí unes dames de l’aristocràcia van fer la seva bona obra del dia repartint entre els soldats medalles, escapularis i tabac. La burla que aquesta imatge suposava va escalfar els ànims dels congregats i es van produir els primers aldarulls. Josep Comaposada explica a l’opuscle “La Revolución de Barcelona” la indignació dels soldats, en veure les “empingorotadas señoras que repartían escapularios y otras baratijas a los muchachos, no pocos de los cuales los echaron al agua desde la cubierta del mismo vapor que había de conducirlos a Melilla”.

La nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van produir violents xocs entre manifestants i policia.

Dimecres dia 21, a Terrassa, sis mil obrers es van reunir en un míting-assemblea contra la guerra organitzat per socialistes i anarquistes i en el qual ja es barrejava l’antimilitarisme amb l’anticlericalisme. Els obrers que hi van prendre la paraula es van pronunciar “contra el envío a la guerra de ciudadanos útiles a la producción, en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país”.

El 22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de Governació, Juan de la Cierva, prohibeix els mítings i les manifestacions, alhora que ordena que es detingui tot aquell que protesti públicament.

El dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i llibertària no assumirà la direcció del moviment.

Cal tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça del soldat cridat a quintes,. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió de classe.

El 24 de juliol, es crea el comitè de vaga, format pel socialista reusenc Antoni Fabra i Ribas, pel sindicalista Miquel Villalobos Moreno i per l’anarquista Francesc Miranda. Solidaritat Obrera decideix no anar a la vaga sola, el que farà que l’organització obrera tampoc s’atreveixi a posar-se davant de la protesta quan aquesta es radicalitza i que el comitè de vaga no sigui mai un ens dirigent i ni tan sols coordinador. La migradesa de la força de l’organització obrera –que es trobava a les seves beceroles ja que s’havia creat el 3 d’agost de 1907- i la força creixent del Partit Radical de Lerroux sembla que en van ser les causes.
Alejandro Lerroux havia basat la seva popularitat entre les classes populars en un discurs radical alhora que demagògic, dirigit contra l’església i el catalanisme. Durant les jornades de juliol, Lerroux no era a Barcelona i, per tant, no podem saber si la seva retòrica s’hagués concretat en res o hagués quedat només en retòrica. Una de les aproximacions al personatge que més m’agrada és la que inclou l’historiador Joaquim Ferrer a “Lairet (1880-1920)” i que cita Dolors Marín a la seva “La Semana Trágica” quan diu “El catalanismo en las elecciones de 1889 consiguió todos los puestos. A partir de aquí corrió la alarma del gobierno de Madrid. Quien se inquieta principalmente es Segismundo Moret, figura decisiva en esta cuestión (...) La idea maquiavélica de Moret fue la de enviar a estas masas –las de Barcelona- un líder de singulares dotes políticas, un líder que naturalmente no podía ser monárquico, sino un republicano que levantara en Barcelona, de la manera que fuera, una bandera españolista: Lerroux. A la objeción de los otros políticos, de que aquello aumentaba el poder de los republicanos, Moret respondía que esta prevención resultará fundamentada sólo en Cataluña, pero no en el resto del país, con lo cual como máximo sólo aumentaría en veinte diputados la representación republicana en el Parlamento, pero a cambio de conseguía salvar a Cataluña para España. En efecto, facturado por Moret, Lerroux llegó a Barcelona con un maletín, solo con el traje que llevaba y una muda de camisa. Todos los meses recibía del fondo de reptiles del Ministerio de la Gobernación 5.000 pesetas y en ocasiones extraordinarias hasta 20.000, cumpliendo religiosamente el compromiso con todos los gobiernos de la época”.

El diumenge 25 de juliol, segons explica Josep Benet, va ser un dia de preparatius. Es transmeteren missatges arreu i es van fer reunions amb els delegats obrers arribats d’arreu a la recerca de consignes i notícies.
Un dels protagonismes més comentats i discutits, per la seva inexistència, és el que hauria pogut tenir Solidaritat Obrera davant un fet que si bé formalment va començar com a vaga general no es van desenvolupar com a tal. La Unió Local de Societats Obreres de Barcelona-Solidaritat Obrera s’havia creat el 1907. Aquell any, el 25 de juliol, s’havia publicat un Manifest signat per 36 societats obreres i dirigit a tots els treballadors; la seva constitució formal s’esdevingué el 3 d’agost del mateix 1907. Dos mesos després, va començar a publicar un periòdic amb el mateix nom. Un any després, el setembre de 1908, es va transformar en Federació Regional de Catalunya. L’organització era sindicalisme pur, organitzada al voltant de demandes immediates i els convenis col·lectius. En un principi, el sindicat es declarava lliure de cap ascendència política i també de marxisme i anarquisme. Ben aviat, però, Solidaritat Obrera va estar sota control anarquista, seguint el model de sindicalisme revolucionari de la CGT francesa. El 13 de juny de 1909, el congrés de la Federació Obrera havia votat unànimement per la tàctica de la vaga general “depenent de les circumstàncies”.

El 26 de juliol, comença la vaga general contra la guerra. La vaga estava convocada per 24 hores, però la presència al carrer de grups de gent que recorria la ciutat amunt i avall sense parar va fer que no s’acabés en un dia i el governador militar de Barcelona, el capità general De Santiago, declarés l’estat de guerra i tragués l’exèrcit al carrer contra els manifestants. Tot i que al matí tot s’havia desenvolupat sense violència sembla ser que la presència dels tramvies al carrer, com a conseqüència de la nul·la organització sindical dels treballadors del sector, havia escalfat els ànims de grups de manifestants que havien descarregat la seva ira sobre els mateixos tramvies. És destacable la presència de dones i infants en els incidents. Elles, en la majoria dels casos, amb un llacet blanc com a símbol de la seva oposició a la guerra.

S’aixequen barricades, hi ha violents enfrontament entre obrers i militars, sobretot Guardia Civil, i la vaga s’estén a altres localitats com Sabadell, Montblanc, Sant Feliu de Llobregat, Igualada, Alcoi, València, Valls, Palafrugell, Terrassa, Reus, Badalona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Sitges..., tot i que són alguns dels barris barcelonins com Poble Nou, Sants, Gràcia, les Corts o Drassanes, on es produeixen els enfrontaments més violents i continuats. Al migdia, el govern declara l’estat de guerra amb l’oposició del governador civil Ossorio y Gallardo i aquest presenta la seva dimissió.

Ràpidament, els vaguistes passen a atacar els edificis religiosos, que era on menys resistència podien trobar i que alhora representaven el Poder que volien combatre i que igual que els demanava submissió els enviava a morir escorxats a l’Àfrica per uns interessos purament econòmics d’una elit econòmica que tenia llaços de tot tipus amb l’Església.

Tot i que la crema de convents i esglésies es generalitza i es produeixen escenes macabres que esdevenen símbol dels esdeveniments, com l’exposició a la porta dels convents de mòmies de monges (atribuïbles als rumors populars que parlaven de tortures a què eren sotmeses les dones que vivien als convents), en tots els dies de revolta només seran assassinats tres religiosos. Aquesta dada em sembla significativa, ja que és a partir d’ella que podem afirmar que si bé la violència de la revolta va dirigida contra l’Església com a institució, els seus membres com a individus reben una minúscula part de la violència desfermada, un fet radicalment diferent a la Revolució de 1936.

S’arriben a aixecar fins a 250 barricades, s’assalten les armeries i en algunes topades els soldats es neguen a disparar, cosa que sí fan els guàrdies de seguretat. Els catorze mil soldats de la guarnició de Barcelona són mobilitzats.
Pere Coromines, l’intel·lectual d’esquerres i catalanista, simpatitzant de les idees anarquistes durant bona part de la seva joventut i pare del filòleg Joan Coromines, descriu en els seus “Diaris i records” com va viure les jornades. Del dia 26, en diu que “jo no crec en l’organització. És un sentiment general el que ha mogut tothom a la protesta. Els que van pels carrers decidits a tot són les dones, els reclutes i els de les primeres reserves. Aquesta gent no tem ni la mort. Perquè, entre morir a Melilla i morir aquí, prefereixen morir a la vora de casa. A l’anar a dormir he vist soldats de cavall per la Gran Via, que enraonaven amigablement amb els paisans”.

El dimarts 27 de juliol, la revolta de Barcelona va prendre el caire més clarament anticlerical a partir de la nit amb la crema d’edificis religiosos de tot tipus (esglésies, escoles, convents, etc.) i perd el potencial revolucionari en no fer front directament al Poder i quedar-se en un dels seus representants. A Drassanes, s’ataca la comissaria i només a indrets com Gràcia, on l’organització obrera és prou potent, la lluita es desenvolupa directament contra l’Exèrcit, la policia i la Guardia Civil, un dels cossos militars més directament implicats en la repressió d’aquells dies i que va veure com les seves casernes també eren atacades pels insurgents.

Segons la historiadora Joan Connelly Ullman, en el seu estudi ja clàssic sobre els fets “La Semana Trágica”, el fet de calar foc als edificis religiosos va ser una sortida buscada pels lerrouxistes i triada per enganyar els obrers més radicals i evitar que hom intentés de dur a terme una veritable revolució social.
Coromines diu que “Aquella fou la crema de convents. Segons diuen, els incendiaris eren petits grups de 8 a 10 persones, que es reunien al so de pitos i campanes” i “En general, el públic aplaudia la crema i els veïns feien recular els bomberos, quan volien apagar els focs”.

El dimecres 28 de juliol, s’assalta la caserna de Veterans i s’aconsegueixen armes però la revolta continua atacants edificis religiosos enlloc de bans, fàbriques i casernes. El tinent general publica un ban prohibint cridar cap consigna.

Coromines explica com, amb un grup de mòmies desenterrades, “es va formar una processó. Una d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la mà o sobre un llençol”. La revola canvia d’intencions i Coromines diu que “Casi bé ja no es parla de Melilla ni dels reclutes: la revolució pren un aire francament radical. Ni el socialisme ni l’anarquisme tenen res que veure amb el moviment, que només va contra els convents i les esglésies”.

El dijous 29 de juliol, es mantenen els enfrontaments a bona part de la ciutat i l’Exèrcit rep reforços de València, Saragossa, Pamplona i Burgos. L’Exèrcit ocupa el Poble Nou i aconsegueix el control de Drassanes. Tercera nit d’incendis provocats.

Coromines comenta els rumors que corren entre la gent quan diu que “La fantasia popular diu que són els capellans, els frares i els carlins els que tiren. Amb una lògica que comença a fer por se’ls acusa d’excitar la ràbia a les tropes perquè aquestes accentuïn la repressió contra els revolucionaris”.

El divendres 30 de juliol, arriben més tropes des de Tortosa i València. Es comencen a veure els primers símptomes del final de la revolta: es restableix la circulació pel centre de la ciutat i s’encén l’enllumenat públic en algunes zones. Moltes de les barricades construïdes són abandonades. A la nit, encara és destruït per les flames el convent de les Dominiques, a Horta.

El darrer dia de revolta, que no de revolució, Pere Coromines explica que algunes de les històries que la gent conta i que ell ha presenciat són pures invencions perquè ell en sap la veritat, pel que no s’acaba de creure molts dels relats que la gent li fa de coses que no pot constatar. Coromines conclou que “Tots aquests dies m’he pogut fer una idea de com la por i la vanaglòria activen la invenció de l’home. Un urbano em deia l’altra matinada que a la Rambla els soldats marxaven per sota els balcons apuntant enlaire i jo, que vaig passar-hi al cap de pocs minuts, no hi vaig veure ni un soldat ni un guàrdia civil”.(..) Es veu que d’aquí una setmana les llegendes més fantàstiques seran contades amb el mateix aplom que si fossin veritat”.

El dissabte 31 de juliol, més de 10.000 soldats prenen la ciutat i tornen a funcionar el telèfon i el telègraf. Comença la neteja dels carrers i el desmantellament de les barricades, que estaven abandonades des del dia anterior. Malgrat la tranquil·litat general, encara hi ha trets, tot i que ja no grans enfrontaments. La nit anterior ja va ser de gairebé total tranquil·litat i tot i que encara no hi hagué premsa sí que es restabliren els transports i s’obriren els edificis municipals.

El diumenge 1 d’agost, es restableix el funcionament dels tramvies i es publica un ban de l’alcalde anunciant que dilluns reobrirà el comerç. Apareix un primer balanç de víctimes i se celebren misses a les esglésies que no han estat cremades. L’anomenada Setmana Tràgica s’acaba i comença una repressió que serà aprofitada per tornar a fer net en els moviments socials que posaven en qüestió el Poder del moment.

Coromines, que ja havia patir la repressió que va envoltar el Procés de Montjuïc, recorda en els seus diaris que “No tinc de penedir-me de res. No he fet cap acte del qual m’hagi d’avergonyir. Algun diari ha parlat de que volien agafar-me, un periodista m’ha dit que estava a la llista dels deportats”. En una carta dirigida a Amadeu Vives, Coromines li resumeix les jornades dient que “El dilluns es va començar per una protesta contra la guerra, cridant ‘viva els soldats’. Però la nit mateixa es va girar la cosa cap a la crema de convents” i “El poble, quasi per unanimitat, va trobar bé la protesta el primer dia. Després, la crema dels edificis religiosos va separar de la protesta els carlins i els conservadors”. “No creguis lo que diuen de robos, violacions i assassinats dels revolucionaris. Als maristes de Sant Martí els van atacar perquè tiraven. A tot arreu les persones han sigut respectades, i fins tractades amb consideració. Els robos els han fet els granujas i el veïnat, però no els revolucionaris. Les violències són històries per adormir-s’hi dret. En canvi la repressió ha sigut horrible”.

Dilluns 2 d’agost, tothom tornà a la feina i els burgesos pagaren la setmanada a tothom. El PSOE, que havia anunciat una vaga general a tot l’Estat, no la va convocar i les primeres notícies referents a la revolta en la premsa espanyola parlaven d’una revolta separatista, una estratègia convenientment apamada per tal que el proletariat de la resta de l’Estat no donés suport als revoltats de Barcelona. Aquesta era una estratègia del ministre Juan de la Cierva que va tenir un cert èxit. El mateix Manuel Buenacasa, a “El movimiento obrero español”, en fa una valoració en aquest sentit tot i que precisant-la quan diu que “si las otras regiones de España no secundaron el movimiento de Cataluña fue ante todo por su desconocimiento real de lo que en ésta ocurría. El Gobierno de Maura tuvo buen cuidado y empeño en ilustrar a su manera al pueblo español, haciéndole creer que lo ocurrido en Catalunya era una movimiento separatista y criminal. No dejaremos de manifestar también que los trabajadores del resto de España -muchos enterados de la verdadera realidad- no tenían los arrestos, el empuje y el influjo de sus hermanos catalanes”.

Als Països Catalans, el lloc on més importància va tenir la revolta fou a Sabadell, on l’Ajuntament fou assaltat i s’hi proclamà la República.

Balanç i repressió

El balanç final de les jornades de juliol resulta molt aclaridor alhora que sorprenent si ens referim als tòpics estesos per les valoracions populars que se n’han fet, de forma completament interessada. Segons Josep Termes, el balanç de víctimes mortals fou de 2 guàrdies civils (i 39 ferits), 3 militars (i 27 ferits) i 82 civils (amb 126 ferits). Hi hagué més de 200 desterrats, la majoria anarquistes i republicans (entre ells, Anselmo Lorenzo o Teresa Claramunt) i cinc afusellats. El 17 d’agost es va afusellar el republicà Josep Miquel i Baró i més endavant ho van ser Antoni Malet, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente. El 9 d’octubre, un consell de guerra condemnava a mort Francesc Ferre i Guàrdia, que va ser afusellat el 13 d’octubre.

Pel que fa a edificis cremats, aquesta van ser 27 escoles regentades per ordres religioses, 3 escoles parroquials, 14 esglésies, 6 convents de monges, 2 centres de patronats obrers, 6 residències d’ordres religiosos masculins i 9 convents d’ordres religiosos dedicats a la beneficència.

Pel que fa al moviment obrer, Josep Prat ha dit que abans dels fets de juliol, Solidaritat Obrera tenia 15.000 afiliats a Catalunya i després de la repressió es va quedar amb 4.418 afiliats, el que representa una davallada importantíssima per a una organització de masses com aquesta.

Però potser cal mirar-ne també les conseqüències potser no tan numèriques i sí més transcendentals. A partir de la Setmana Tràgica i a com a conseqüència de l’arrenglerament de les diverses tendències del catalanisme amb els revoltats contra la guerra o amb els repressors, la Solidaritat Catalana rebia el seu tret de gràcia que la faria per sempre impossible. D’altra banda, la classe obrera iniciaria un procés de pèrdua progressiva de confiança en els radicals, el líder dels quals no es trobava aquells dies a Barcelona però que l’únic que van fer va ser desviar les masses dels objectius veritablement revolucionaris. Malgrat això, en les següents eleccions municipals guanyaria encara el Partit Radical. Els obrers tendirien a l’autoorganització de la classe en una organització que si bé a priori en sortiria tocada, en un any esdevindria la Confederació Nacional del Treball, la CNT, l’instrument de lluita més útil que mai no han tingut els obrers organitzats als Països Catalans. A nivell estatal, Antoni Maura hauria de dimitir per la crisi derivada de la Setmana Tràgica, el mateix que Coll i Pujol, l’alcalde de Barcelona. Res ja no seria igual després d’aquella setmana.

Setmana tràgica? El nom i l’adjectiu

Qualsevol procés històric ens arriba sempre amb el nom que els vencedors finals del procés en qüestió li han posat. En el cas de l’anomenada “Setmana Tràgica”, aquesta afirmació és d’una evidència total. L’adjectiu que acompanya el nom que determina la durada del procés és ben clar. “La setmana va ser tràgica” es diu; i a continuació apareixen les fotografies dels convents cremats amb les mòmies a l’exterior encara dins dels taüts. “La setmana va ser tràgica” es diu; i les paraules s’acompanyen amb una fotografia d’un espai de culte cremat i mig enrunat. “Tràgica” és aquí un adjectiu que fa referència a una valoració molt lligada al fet que qui va rebre de valent van ser els religiosos i aquesta és una afirmació radicalment falsa o com a mínim contrastable.

El període sempre es va anomenar així, Setmana Tràgica? Doncs no. Durant els dies posteriors a les jornades de juliol, altres noms i adjectius s’utilitzaren per explicar què va passar a Barcelona el juliol del 1909 i una bona part eren negatius. Així, trobem noms com “setmana sagnant”, “setmana trista” o “setmana de dol”, però els mateixos fets, explicats per altres veus s’anomenen “setmana de juliol" i “setmana roja”, uns noms més neutres o definidors. Ara bé, sorprèn i molt resseguir la premsa del moment, sobretot l’obrera, i veure com molts obrers es refereixen al període amb noms completament positius com “setmana gloriosa”

És més que evident que el nom que ha perviscut és un nom donat pels poderosos que van veure perillar els seus privilegis. La crema de convents, la mort de tres religiosos i el desenterrament de cadàvers de monges es van convertir en el símbol del mal i en canvi l’enviament de 20.000 persones a la guerra, a morir a l’Àfrica com deu anys abans havien fet a Cuba per defensar uns interessos particulars, del marquès de Comillas, dels Güell o de Romanones, no rebia cap mena de nom ni de qualificatiu, era allò “normal” en el destí dels pobres. El dia que els obrers, que les classes populars, es van revoltar per l’enviament de més gent a l’escorxador, el Poder va refer el diccionari i l’aturament d’aquesta malvestat la va qualificar de “tràgica”. Un cas paradigmàtic del poder de la paraula i, sobretot de la utilització per part del Poder d’aquesta per tal de mantenir el seu domini i mantenir-se alhora en el temps.

Llibres per entendre què va passar

Si hagués de triar un sol llibre que m’informés de tot el que va ser l’anomenada Setmana Tràgica, les “glorioses jornades de juliol” que l’anomenava alguna premsa obrera, sense dubtar seria “La Semana Trágica Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898–1912)” de Joan Connelly Ullman, que ara es pot trobar en nova edició a Ediciones B, ja que és l’estudi més ampli i rigorós dels que ara mateix hi ha i va ser el que va inaugurar una nova mirada sobre aquest procés històric. Al seu costat hi posaria “La Semana Trágica” de Dolors Marín, publicat a La Esfera de los Libros, que inclou una molt bona contextualització dins dels corrents obreristes llibertaris del moment. “Set dies de fúria”, de l’Antoni Dalmau, és una altra de les obres generals sobre el tema que no hi faltaria, a més que és l’única de les tres publicada en català. No vull oblidar aquí els textos de Josep Termes a “Història del catalanisme fins al 1923” de l’Editorial Pòrtic o el volum 6 de la “Història de Catalunya” dirigida per Pierre Vilar i publicat per Edicions 62; al costat del tercer volum de la “Història dels Països Catalans” coordinada per Albert Balcells a l’editorial Edhasa.

Pel que fa a les aproximacions per al gran públic, sense dubte triaria “La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909” de la periodista Alexia Domínguez i publicat per Cossetània Edicions.

Ara bé, personalment, si ja sabeu de què va la cosa, llegiu-vos els “Diaris i records” de Pere Coromines publicat a l’Editorial Curial i xalareu, introbable a les llibreries però consultable a les biblioteques. I, com a peça estrella per mi, “Maragall i la Setmana Tràgica” de Josep Benet que ha tornat a publicar Edicions 62 aprofitant el centenari.

Bibliografia

BALSELLS, ALBERT; ARRDIT, MANUEL; I SALES, NÚRIA: “Història dels Països Catalans”. Editorial Edhasa. Barcelona 1980.

BENET, JOSEP: “Maragall i la Setmana Tràgica”. Edicions 62, col·lecció Llibres a l’Abast. Barcelona 1965.

BOOKCHIN, MURRAY: “Los anarquistas españoles. Los años heroicos 1868-1936), Editorial Grijalbo. Barcelona 1980.

BUENACASA, Manuel: “El movimiento obrero español, 1886-1926”. Ediciones Júcar, Madridd 1977.

COROMINES, PERE; “Diaris i records II. De la Solidaritat Catalana al catorze d’abril”. Curial Edicions Catalanes. Barcelona 1974.

CUADRAT, XAVIER: ‘De la Setmana Tràgica a la Mancomunitat (1909-1914)’, dins “Història de Catalunya”, Editorial Salvat, Barcelona 1998.

DIVERSOS AUTORS: “La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada”. Editorial Octaedro. Barcelona 2003.

DIVERSOS AUTORS: “Història de Catalunya”. Editorial Salvat. Barcelona 1998.

FERRER, JOAQUIM: “Lairet (1880-1920)”. Ed. Novaterra. Barcelona 1970.

HURTADO, VÍCTOR; MESTRE, JESÚS; I MISERACHS, TONI: “Atles d’Història de Catalunya”. Edicions 62 i El Punt. Barcelona 1995.

MARÍN, DOLORS: “La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna”. La Esfera de los Libros, Madrid 2009.

TERMES, JOSEP: “Història del catalanisme fins al 1923. Editorial Pòrtic. Barcelona 2000.

TERMES, JOSEP: “De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939)”, volum 6 de la “Història de Catalunya” dirigida per Pierre Villar. Edicions 62. Barcelona 1999.

ULLMAN, JOAN CONNELLY: “La Semana Trágica Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898–1912)”. Ediciones B, 2009.

+ Info:

Joan Maragall: "La ciutat del perdó". Jordi Martí i Font

Joan Maragall: "Ah, Barcelona!". Publicat a “La Veu de Catalunya”, 1 d’octubre 1909

Ferran Moltó: ’Parlar de seguretat laboral al 1909 és un anacronisme’

Dolors Marín: ‘A tot arreu es palpava un ambient antimilitarista, fraternal i internacionalista’

L’enterrament de Lerroux


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com