contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 3 de juny de 2008 | Félix Islandson
La necessitat de lluitar contra el feixisme


Històricament el feixisme va nàixer a Europa després de la Primera Guerra Mundial i es va anar desenvolupant fins a fer-se amb el poder a Itàlia i a Alemanya, amb els governs de Mussolini i de Hitler. Fou una de les causes motores de la Segona Guerra Mundial i, malgrat la seua derrota en aquesta, mantingué la seua presència com ideologia. Quan les circumstàncies ho han permès el feixisme ha tornat a revifar a Europa, al caliu fonamentalment del racisme contra la gent immigrant i de la crisi econòmica, adquirint novament caràcter de masses a França, Front National, i a Itàlia amb els neofeixistes socis del l’actual govern de Berlusconi.

A l’Estat espanyol, el feixisme fou una de les bases ideològiques i de quadres del règim de Franco. Els escamots falangistes participaren de manera molt activa en la sagnant repressió de la guerra espanyola i de la posterior dictadura. Contràriament al que succeí en altres cassos, com el portuguès, a l’Estat espanyol la instauració d’un règim democràtic no va provocar cap tipus de depuració dels grups feixistes i de les persones adscrites a aquesta ideologia, que continuaren ocupant llocs destacats al si de l’aparell estatal, fonamentalment a l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil, però també en altres instàncies de poder. El feixisme espanyol va desenvolupar una intensa activitat durant la Transició Política atacant els partits i grups d’esquerra, agredint actes i manifestacions i generant sempre que fou possible la por entre la gent d’esquerres. Creà un partit, Fuerza Nueva, que tingué representació parlamentària i al País Valencià fou un dels motors del moviment blaver. Amb la unificació de forces de la dreta que es produí entorn el PP, molts dels grups i persones vinculades al feixisme canalitzaren la seua activitat a través d’aquest partit, la qual cosa provocà una aparent situació de calma social. Però les successives victòries del PSOE al 2004 i al 2008, han generat finalment una crisi del PP, la qual cosa, juntament amb l’augment de la immigració i l’arribada de la crisi econòmica, han propiciat un nou ascens de l’activitat directa dels grups feixistes.

El feixisme té dues vessants. En primer lloc, mitjançant l’actuació de xicotets grups fanatitzats i violents, serveix per a intimidar i colpejar els grups d’esquerra i més encara els seus sectors més radicals (però també als nacionalistes, com al País Valencià sabem de sobra), En segon, quan adquireix caràcter de masses, arriba a tenir la capacitat de limitar i reprimir brutalment la democràcia, el drets civils i les llibertats. En realitat el feixisme no és sinó un instrument de preservació de poder que el el sistema capitalista utilitza, dosificant-lo segons les circumstàncies.

Les diferents experiències històriques, la dels anys 20 i 30 i les actuals, ens venen a demostrar que el feixisme pot tornar-se poderós gràcies una combinació de circumstàncies: la crisi econòmica- que colpeja i empobreix la classe treballadora i altres sectors socials, com els petits comerciants i empresaris -i l’absència d’alternatives anticapitalistes a aquesta crisi, per la manca de resposta adequada per part de partits i organitzacions d’esquerres. Podem veure com, a França i a Itàlia, els ascens feixistes dels nostres dies van de la mà amb la descomposició dels partits comunistes i, fins i tot, com sectors de la classe obrera, que anteriorment es trobaven sota la influència d’aquestes organitzacions, acaben sent militants o votants feixistes.

Tancar els ulls davant l’activitat feixista o amagar el cap com un estruç, es realment suïcida per a l’esquerra social i política. No només està en joc el poder dur endavant de manera normal els actes, manifestacions i activitats que les llibertats democràtiques durament conquerides permeten, sinó també, en última instància, impedir la completa desaparició d’aquestes.

La lluita contra el feixisme ha de desenvolupar, en correspondència a la seua activitat i a les causes que l’afavoreixen, dos aspectes complementaris. Per una banda és precís fer front a la presència dels escamots intimidadors i a les iniciatives que els feixistes prenen per tal d’anar eixamplant la seua base social. No es pot permetre que els grups feixistes desenvolupen lliurement la seua activitat de manera impune, ni tampoc deixar de fer front a les aparicions públiques d’aquests. S’ha de dir, tanmateix, que aquesta oposició ha de ser mesurada i intel·ligent, ja que resulta fàcil caure en l’error de l’enfrontament directe amb els escamots (inevitable i necessari en cassos concrets). Normalment, però, aquest enfrontament directe provoca la por entre la ciutadania i facilita l’acció policial i la criminalització dels antifeixistes, que d’aquesta manera queden reduïts a la marginalitat. Sembla millor, per tant, recórrer a la realització d’accions alternatives antifeixistes el més massives possibles, que permetin no deixar el carrer en mans dels feixistes, al temps que s’utilitza també la propaganda i les eines legals que l’estat de dret proporciona. Però, siga com siga, el que mai no es pot fer és deixar desenvolupar-se les aparicions feixistes sense oposar-les cap acció alternativa.

Per altra banda, la reconstrucció d’alternatives d’esquerres, superadores de les deficiències que han provocat la bancarrota de l’esquerra tradicional, resulta imprescindible per a impedir l’ascens de masses feixista a mig i llarg termini dintre d’una situació de crisi social. Aquestes alternatives, tanmateix, no poden caure al parany de repetir les receptes neoliberals que han encantat els seus predecessors, perquè és justament això el que no permet encetar una solució d’esquerres a la crisi social i deixa la porta oberta al feixisme. El feixisme, que al final no és altra cosa sinó el braç colpejador i la bota de ferro del capitalisme, ha de ser combatut amb armes anticapitalistes.

Us recomanem visitar les webs "Antifeixistes" i "Acció Popular contra la Impunitat"


A la mateixa secció:


Absolución de los 7 del AVE


Las trampas de las reformas de la Ley Mordaza


El Congrés manté que votar les lleis de desconnexió del Parlament pugui ser considerat un delicte de terrorisme.


Galicia: Absuelto un activista vigués tras retirar los cargos el policía que pedía para él tres años de cárcel.


La xenofobia institucional y la austeridad. Gasolina política para el auge electoral de la extrema derecha


‘Operació Catalunya’: el mapa d’una trama amb origen a La Moncloa


Democracia y sedición


L’esquerra i l’islam: malentesos i fanatismes


Judicis contra l’independentisme: proposta per una estratègia de ruptura


Galiza: Diego Absolució. Manifest de suport a Diego Lores, a la no violència i a la desobediència

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com