contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 3 de març de 2007 |
4 anys després de l’nici de la guerra a L’Iraq. No a la guerra global permanent!!

Editorial Corriente Alterna Març 2007

Quan s’acosta el quart aniversari del començament d’una guerra que va provocar el rebuig d’una àmplia majoria de la població mundial, el balanç de l’agressió i posterior ocupació nord-americana no pot ser més tràgic per al poble iraquià i més desastrós per als designis imperialistes. Tràgic perquè el nombre de morts provocades no ha fet més que multiplicar-se en aquests anys entre la població civil i fins i tot, encara que molt menys, entre les pròpies forces militars ocupants. Desastrós perquè si el que pretenien Bush i els seus assessors neoconservadores era generar un presumpte "caos constructiu" que fera indispensable la seua presència en el país, la força de la resistència popular és tan poderosa que no li permet si més no l’estabilitat necessària per a l’extracció i transport de petroli en benefici de les multinacionals i està generant, alhora, un creixent rebuig dins de la societat nord-americana a enviar noves tropes i a elevar encara més el ja enorme despesa militar en detriment de les encara més reduïdes despeses socials.

Però no és només a L’Iraq on podem comprovar el desengany de l’estratègia nord-americana. També a Afganistan estem veient la incapacitat de les forces de l’OTAN per a frenar la nova ofensiva d’una resistència popular cada vegada més plural i per a garantir una mínima estabilitat del règim titella allí establit. La cimera recent de Sevilla ha demostrat a més les reticències per una banda dels governs europeus a enviar noves tropes a aqueix país, temerosos d’implicar-se més en una guerra sense fi que implique noves morts en les seues files.

No obstant això, aqueixes reticències no poden dur-nos a engany sobre la complicitat que està mostrant la Unió Europea amb la guerra global permanent de Bush i el seu corol·lari, la creixent vulneració de drets i llibertats fonamentals. Perquè tant amb la participació de les policies europees en l’interrogatori a presos de Guantánamo com amb l’autorització dels vols de la CIA per al segrest de persones residents en territori europeu s’ha demostrat el servilisme que estan practicant els governs de la UE cap al projecte de desmantellament de l’estat de dret que es desprèn del "tot val" en la lluita contra aqueix "terror" que el fonamentalisme nord-americà no fa més que fomentar. En el cas espanyol aqueixes pràctiques s’han pogut donar amb major intensitat en el període de govern d’Aznar però també ara prossegueixen amb Zapatero, sent últim exemple d’això el recent acord "secret" perquè els espies nord-americans puguen moure’s a pler dins i fora de les seues bases militars. Com també estem observant a Itàlia amb Prodi, existeixen poques diferències entre els uns i els altres governs quan es tracta d’ajudar al "amic americà" per molt que retòricament es critiquen els seus "excessos", com ha fet recentment el Parlament Europeu en un informe que no té cap caràcter vinculant.

Però, malgrat els revessos patits per l’estratègia de Bush i el seu principal aliat, Blair, a L’Iraq i Afganistan, els seus interessos geoeconòmics -el control de recursos energètics bàsics per al "model" capitalista occidental com el petroli i el gas natural- en aqueixa extensa regió que va del Golf Pèrsic al Mar Caspi són massa poderosos per a tornar-se arrere i presagien una nova fugida cap endavant mitjançant les actuals amenaces a Iran i fins i tot a Síria. Ni tan sols l’amarga lliçó patida per l’exèrcit israelià després del fracàs de la seua ofensiva contra Hezbolá el passat tardor o informes com el presentat per James Baker -que reconeix que la "victòria" ja és impossible en aqueixa regió- semblen poder frenar l’opció neoconservadora per crear nous fronts de guerra dins de la seua aspiració a seguir apareixent com l’única superpotència capaç de posar "ordre" en la zona més inestable i, alhora, geoestratègicament més important del planeta.

L’actual crisi energètica i, sobretot, la fi del petroli barat contribueixen, a més, a accentuar la competència entre velles i noves potències imperialistes i, en particular, estan afavorint el renaixement de Rússia com superpotència regional gràcies al seu control de fonts i reserves de petroli, gas natural, carbó i urani. Açò permet, a més, a Putin fer poc cas a les tímides crítiques europees pels seus crims a Txetxènia o per les seues violacions de drets humans en general, ja que es pot permetre amenaçar fins i tot als governs de la UE amb la suspensió de l’aprovisionament energètic o recordar-los la seua passivitat davant pràctiques com les de Bush a Guantánamo.

Si a tot açò sumem la utilització interessada de les tesis confirmades ara científicament sobre el canvi climàtic per a forçar, sota la pressió dels "lobbies" corresponents, una tornada a la instal·lació de centrals nuclears, no és difícil compartir la conclusió d’analistes com Michael T. Klare, segons el qual la tendència dominant en els pròxims anys va a ser la militarització de la lluita global per les sempre minvants fonts d’energia, entenent per "militarització" no només el seu vessant estricte de guerra sinó també la interna, basada en un major control social i policial de les poblacions.

Davant aquest ombrívol panorama, urgeix reactivar el moviment contra la guerra que fa quatre anys va emergir com "nova superpotència global", amb major raó quan els riscos d’escalada en la "guerra global contra el terror" són cada vegada més reals no només en Orient Mitjà i altres zones -Somàlia, Nigèria...- sinó també en els nostres propis països mitjançant la retallada creixent de llibertats polítiques i drets socials fonamentals. La solidaritat amb els pobles iraquià, palestí, libanès i afganès en la seua lluita per l’expulsió de les forces nord-americanes i de l’OTAN i per la seua sobirania i autodeterminació ha d’anar unida, per tant, a la denúncia dins de la UE d’uns governs que no deixen d’augmentar les seues despeses militars i d’implicar-se en una estratègia de "guerra global" la cara interna de la qual és la intensificació de les polítiques neoliberals, l’obstinació -malgrat la retòrica sobre el canvi climàtic- en aferrar-se a un "model energètic" ecocida i el foment de la por entre les poblacions enfront del "altre". Un "altre/a" generalment representat per aqueixos treballadors immigrants que, sotmesos a tot tipus de filtres i maltractaments quan intenten travessar els murs físics, socials i culturals de "Occident", no fan més que recordar-nos quotidiana i tràgicament la incompatibilitat del capitalisme amb el dret a una vida digna de la majoria de la humanitat i del planeta sencer.


A la mateixa secció:


Beethoven al G-20 i disturbis a Hamburg


Miles de personas se manifiestan contra el CETA en Madrid


El CETA destruirá puestos de trabajo (diga la Comisión Europea lo que diga)


Siria: El aventurerismo militar de Trump y sus implicaciones


Màxima tensió militar: què pot anar malament aquest dissabte a Corea?


Estados Unidos lanza la “madre de todas las bombas” sobre Afganistán


La Campaña No al TTIP, CETA TiSA convoca movilizaciones para el próximo sábado 21 de enero en más de veinte ciudades


Cuando creías que los acuerdos comerciales no podrían empeorar más, aparece Wall Street


Frente a la dictadura de la UE: ¿habéis dicho... "revolución"?


La Unión Europea supera la primera barrera en la ratificación del CETA

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com