contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 14 de setembre de 2006 | Carlos Sevilla
De l’infern de Dante al "paradís" del riu Litani


El debat parlamentari celebrat el 7 de Setembre sobre l’enviament d’un contingent de 1100 soldats espanyols en el marc de la FINUL (Forces Interines de las Nacions Unides al Líban)), s’ha saldat amb una votació unànime a favor de tots els grups parlamentaris per raons diverses. En el matí del 8 de Setembre salpaven des de la base naval de Rota quatre bucs de l’armada amb 490 efectius de la brigada d’infanteria de la marina i 76 soldats de l’exèrcit de terra. En una setmana aproximadament, les forces espanyoles desembarcaran en el port de Tir, amb destinació a la zona de desplegament situada en l’oest, en la franja libanesa compresa entre els alts del Golán (terra siria ocupada per Israel des de la guerra del 67), la vall de la Beka i les granges de Sheba (ocupades per Israel i reivindicades per Líban). L’objectiu de les tropes espanyoles seria tallar les línies d’abastiment del partit-milícia Hezbollah, controlant la frontera amb Síria al costat de l’exèrcit libanès. Però els objectius són diversos si s’atén a les diferents posicions sostingudes per les forces polítiques en el debat tingut al Congrés dels Diputats. Açò respon a l’ambigüitat calculada de la resolució 1701 de les NNUU.

El govern de ZP i el grup parlamentari socialista, apareixen davant l’opinió pública com defensors d’una nova política exterior “multilateralista”, de la qual només la retirada de les tropes de L’Iraq constitueix una discontinuidad, respecte a la “unilateralista” del PP. Així, el respecte de la “legalitat internacional”, és a dir, de l’acord entre les cinc potències del Consell de Seguretat, es presenta com una ruptura amb la política exterior del PP alineada clarament amb els neoconservadores americans. El PP va votar a favor de l’enviament de tropes, a pesar que EL seu lobby més dretà alineat amb la posició EEUU-Israel i articulat entorn de la FAES, fera tot el possible per a garantir el vot contrari... perquè no garantia el desarmament de Hezbollah. IU, a través de Gaspar Llamazares, va donar suport “amb condicions i amb esperança” a la missió com una iniciativa “necessària” però “no suficient” destinada a “estabilitzar la zona per a la reconstrucció” i a “obligar a reparar els danys a qui els causa”. És a dir, Israel. I açò a pesar que els costos de la reconstrucció del Líban, assignats després de la conferència de “donants” celebrada una setmana abans a Estocolm, no seran assumits per Israel sinó més aviat per EEUU amb 230 milions d’euros, la Comissió Europea amb 62 mill. de €, Estat espanyol amb 31,75 milions €, França amb 19 millions de € i altres aportacions menors d’Alemanya, Suècia, etc. La partida espanyola per al Líban es dividirà en un primer paquet de 6 milions d’ajuda humanitària immediata, 4 dels quals ja han estat desemborsats, i en una aportació de 25 milions d’euros al “pla de reconstrucció” per al període comprès entre 2006 i 2008.

Aquesta missió d’interposició recorda a un altre dels grans moments multilaterals conduït pel social-liberalisme internacional a Kosovo. Aquella va ser una missió de l’OTAN en el pati del darrere d’Europa conduïda pels EEUU i aquesta és una força de l’OTAN, sota la fulla de parra onusiana, davant el impass tant de l’exèrcit americà empantanat a L’Iraq i Afganistan, com del Tsahal batut en retirada davant els Kathiusas i la guerra d’escamots desplegada per Hezbollah.

La resolució 1701 de les NNUU avala l’ampliació del contingent de la FINUL fins als 15000 soldats, en el marc del capítol VI de la carta de les NNUU, com una força d’interposició i consolidació de l’alt el foc (peacekeeping) entre Israel i Hezbollah aconseguit després de la guerra dels trenta tres dies. Els principals contingents seran aportats per Itàlia, França, l’Estat espanyol i Turquia, tots ells membres de l’OTAN. Difícilment es pot tractar d’una força d’interposició aquella que se situa en el territori d’un dels països en aquest cas l’agredit.

L’ambigüitat amb la qual naix aquesta missió, sobre els objectius de desarmament del “partit de Déu”, la recuperació del terreny perdut per part de l’exèrcit libanès i l’establiment de la força internacional en la frontera entre Líban i Síria, ha permès el suport unànime de totes les forces polítiques amb representació parlamentària. L’impasse del projecte estratègic nord-americà unilateralista del “Gran Orient Mitjà” ofereix l’ocasió a la multilateral Europa i “als seues partenariats euromediterranis”, per a consolidar un rol protagonista en un àrea de gran interès geoeconòmic sense trencar amb els Estats Units, fet que explica la renovada unitat europea en l’empresa libanesa. La tornada de l’ONU i del multilateralisme respon a una fase de compromís entre interessos capitalistes diferents que avui cerquen una nova composició i un nou equilibri en vista d’una fase posterior. A açò respon l’ambigüitat calculada de la resolució i la modalitat polític-operativa de la FINUL (2).

El 29 de Novembre del 2000, el govern libanès a través del llavors ministre d’Economia i avui primer ministre del Líban, Fouad Siniora, va reduir fortament els drets duaners a l’entrada de mercaderies. Siniora, gran defensor de l’economia de mercat, va començar la seua carrera treballant en el Citibank abans de ser emprat per Rafik Hariri (1) en 1982. Va ocupar posicions diverses en les empreses de Hariri. És de sobres coneguda la relació entre la família Hariri, la classe dominant libanesa i el clan dels Saud. Segons el Inter Arab investment guarantee corporation, la Inversió Directa Estrangera (IDE) en el 2003 a Líban va venir fonamentalment dels països del golf: Aràbia Saudita 595 milions de $, Emirats Arabes Units 170 milions de $, Qatar 60 milions de $ i Kuwait amb 25 milions de $; el percentatge de IDE a Líban sobre el PIB en el 2003 ascendeix al 11% segons el World Investment Report 2004 de les Nacions Unides.

La localització geogràfica estratègica, el ser una economia de mercat amb alt grau d’obertura, l’escassa pressió fiscal sobre els beneficis de les societats (15%) i el fet de contar amb una “bona” legislació sobre acomiadaments, converteixen al Líban en una destinació interessant per a les inversions (2). Així, al gener del 2002 es va signar l’acord d’associació del Líban amb la UE que serà d’aplicació a partir de Gener del 2007. Curiosament durant el desenvolupament de la missió de la FINUL.

Itàlia, França i l’Estat espanyol persegueixen a Líban interessos geopolítics i econòmics diversos. França, antiga metròpoli i encarregada de la FINUL, ha conclòs juntament amb EEUU importants contractes d’armament amb els saudites (aliats de la classe dominant libanesa i principals inversors directes a Líban) el passat juliol i és el segon país de referència de les importacions libaneses (3). Itàlia, manté un important acord militar amb Israel, cerca el reforç del seu rol militar i polític per a contar en les decisions sobre Iran (el primer soci comercial iranià és Itàlia com abans ho era França a L’Iraq i és el primer país de referència de les importacions libaneses (4). L’Estat espanyol, és un bon soci comercial d’Israel amb un gran desequilibri de la balança comercial en favor d’aquest últim (5) i les seues exportacions al Líban (6) van ascendir en el 2005 a 134.290.000 €, una xifra ridícula si es compara amb els principals partners comercials del Líban, França i Itàlia. Espanya aspira a jugar la partida europea per a contar en les opcions geopolítiques que els EEUU han produït en aquests anys, és a dir, el retorn a una política exterior dirigida a Orient Mitjà menys agressiva per a estendre les seues relacions productives i comercials. El negoci de la reconstrucció obri noves expectatives.

Estabilitzar la situació amb una forta presència en el territori pot servir a garantir el propi circuit de negocis. El paper de la “força d’interposició” consisteix a donar suport política i militarment els interessos econòmics respectius a través d’una aliança d’Estats, violant clarament la sobirania libanesa. Per a Israel, el tenir el front nord ocupat, li permet continuar la seua campanya d’agressió en la franja de Gaza, anul·lar la retirada de Cisjordània prosseguint amb la colonització del territori. La gestió multilateral europea de la “guerra global i permanent” americana, està destinada a consolidar uns interessos específics en l’àrea en qüestió.

El desenvolupament de la missió i els possibles incidents que es produïsquen obrin la finestra d’oportunitats per a un moviment antiguerra que exigisca la retirada de les tropes espanyoles de tots els teatres de guerra. Començant pel líban i Afganistan davant la recrudescència de la situació en les províncies del sud. Exigint una solució a la qüestió palestina, segons les resolucions 242 i 338, a través d’un Estat palestí en les fronteres del 67 amb capital a Jerusalem Est. Suspenent els acord comercials i militars de la UE i els bilaterals de l’Estat espanyol amb Israel.

L’impasse de les tropes americanes i britàniques a L’Iraq i Afganistan, la massacre israeliana del poble palestí, la FINUL en el Líban, per una banda, i la crisi nuclear iraniana juntament amb els seus aliats en la zona d’altra banda, permeten una redefinició de “l’equilibri del terror” entre els blocs. Només un moviment antiguerra coordinat internacionalment, que aborde el conjunt de la situació en l’Orient Mitjà, pot oferir una eixida a aquest “infern de Dante”. Les mobilitzacions europees contra la guerra, assenyalades pel 4º Fòrum Social Europeu per a la setmana del 23 al 30 de Setembre, haurien de tenir en compte aquest canvi de situació, marcar una política alternativa a la “de les forces d’interposició” i assenyalar com un èxit estratègic la recolonització de l’Orient Mitjà.



Notes

1 . Ex primer ministre libanès (1992-1998 i de 2000-4) assassinat al febrer del 2005. Aquest assassinat va motivar la resolució 1559 del Consell de Seguretat, que exigiria el desarmament de les milícies i la retirada de les tropes sirias. Home de negocis lligat amb la elite saudita va contribuir a la reconstrucció del Líban després de la guerra civil sota els auspicis del Banc Mundial. Veure Camile Dagher (2005), “L’assassinat de Hariri i els aprenents de bruixot”, VENT SUD, nº 80, pàg. 17-23.

2 “. Guia de la inversió a Líban”, Oficina econòmica i comercial de l’Ambaixada d’Espanya a Beirut, 22 d’Agost del 2005 . En NotaInformativaGUIA/INVERSION_9992.pdf

3. En el 2001, el 9,6% de les importacions libaneses van provenir de França, segons l’Observatori Econòmic sobre Dades FMI-DOTS, Gener 2003. En: www.mincomes.it/italia-libano

4. En el 2001, el 11,2 % de les importacions libaneses van provenir de França, segons Observatori Econòmic sobre Dades FMI-DOTS, Gener 2003. En: www.mincomes.it/Flussi%20commerciali%20italia-libano.

5. Segons les dades de l’Institut espanyol del Comerç Exterior (ICEX) de Febrer del 2006, les importacions d’Espanya a Israel van anar de 41, 27 milions de €uros, mentre les importacions van ascendir a 52,23 milions de €uros. La IDE d’Israel a Espanya va anar de 3,47 milions de €uros mentre la d’Espanya a Israel va anar tot just de 0, 15 milions de €uros.

6. Oficina Econòmica i Comercial de l’Ambaixada d’Espanya a Beirut (2006), Estadístiques bilaterals entre Espanya i el Líban de 2000 a 2005. En www.icex.és/cda/controller .


A la mateixa secció:


La Campaña No al TTIP, CETA TiSA convoca movilizaciones para el próximo sábado 21 de enero en más de veinte ciudades


Cuando creías que los acuerdos comerciales no podrían empeorar más, aparece Wall Street


Frente a la dictadura de la UE: ¿habéis dicho... "revolución"?


La Unión Europea supera la primera barrera en la ratificación del CETA


Paraísos fiscales y "secreto comercial": La impunidad de la gran delincuencia financiera


Profesoras/es de derecho de 24 países europeos firman declaración jurídica sobre la protección de inversiones en el TTIP y el CETA


"No somos más que carne de cañón para el Estado, las corporaciones y los bancos". Entrevista a Vincent Emanuele, exmarine de EEUU y veterano de la guerra de Irak.


La hipocresía del FMI y otras instituciones para combatir la evasión fiscal


Decepcionante voto del SPD alemán a favor del polémico tratado UE-Canadá


CETA. La democracia en venta (versión 2016).

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com