contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 15 d’octubre de 2004 |
Cap a una nova cultura de la resistència

http://www.lavanc.com

"És urgent començar a crear una nova cultura de la resistència a la nostra terra per dur la lluita a nivells més elevats en continguts, coneixements i eficiència". L’article que us presentem sorgeix de la necessitat de reflexió i replantejament de pràctiques dins de l’espai dels moviments socials de base. Una invitació a l’anàlisi serena i a cercar noves fòrmules de maduració i transformació.

Col·lectiu Crítics. Castelló

La “fi de la història” va ser anunciada amb la caiguda del mur de Berlín. Amb aquest nou missatge el Poder ens volia convèncer de què per al món i per al conjunt de societats només existeix un camí del qual res queda fora, un camí que passa per l’expansió global (mundialització o globalització) d’un sistema econòmic, el capitalisme, que en la seua fase actual és anomenat neoliberalisme.

Al sistema li correspon també l’expansió global de l’"American Dream" (el somni americà), que ens ensenya que qualsevol persona amb capacitat emprenedora pot triomfar. El que no se’ns explica és que per a triomfar ha d’haver alguna persona sobre qui passar. De fet, és molta més la gent sobre la que passen per sobre que la que triomfa, en una diferència de milers de milions de persones. Aquesta és la societat en la qual vivim, un món on les diferències socials són cada vegada més grans en benefici de poca gent, i no només entre el nord i el sud.

No és l’objectiu de l’escrit fer una anàlisi de la dominació capitalista actual, cosa que ja han fet altres. Només ens fixem en aquesta per a poder plantejar formes de treball per obrir escletxes o, com diuen altres, crear contrapoder, cosa que als moviments que apostem per un canvi no ens està resultant gens fàcil. En aquest punt, cal reconèixer que si el sistema gosa de tanta estabilitat, cosa que no passa amb la gent que viu a dins d’ell, és degut a què ha convençut. Fernández Durán (1993) ens explica que tot es sustenta en tres pilars: una realitat dibuixada pels mitjans de comunicació, una integració a través del consum, i la por com a tercer element en aquest consens que només s’aguanta per voluntat de totes les que hi participem.

I ens està costant obrir escletxes, perquè al parany de la submissió no només cauen les persones acrítiques amb el sistema, també la gent crítica hi cau. És molt fàcil comprendre que el terrorisme és un argument molt recurrent per al poder per evitar haver de parlar d’altres coses, però ja és més difícil ser crític amb les comoditats que ens ofereix la forma de vida actual, encara que una siga una precària, i fins i tot estem disposades a justificar-les.

Les persones crítiques hem de fer replantejaments urgents davant d’un panorama que, si es vol veure, és prou dur. Si al món trobem guerres a multituds de països, fam, poblacions desplaçades per empreses europees o americanes, vulneracions dels drets fonamentals... a casa nostra el model es tradueix en una indústria que contamina l’atmosfera de la nostra comarca; uns desequilibris entre l’interior proveïdor de recursos i la costa amb un plantejament irreal de consum inesgotable de recursos i territori; uns llocs de treball cada vegada més insegurs; la desfeta d’una societat agrícola (agrícola=retrocés) amb una tradició més propera a la natura i la seua suplantació per una cultura del ciment, del barroerisme de TV de Castelló, la bellesa superficial made in Marina d’Or i el cinisme del Sr. Fabra o del PGOU d’Orpesa.

Fer replantejaments vol dir fer Replantejaments, i el primer passa per veure que cada dia està més clar que, pels diferents mecanismes de control que té el capital, una victòria electoral de postures antagonistes al sistema és impossible. Intentar justificar la participació electoral més enllà d’un accés a informació o a xicotetes cotes de poder, insignificants dins del monstre, és fer demagògia o fer anàlisis sustentats en res.

En la cerca d’escletxes al sistema també cal assenyalar la clara integració en ell, com a col·laboradors fidels en la seua perpetuació, d’alguns elements socials nascuts en el seu moment amb un suposat interés social, entre d’altres els sindicats majoritaris. És de nou el cas d’un carreró sense eixida.

Eixos replantejaments són necessaris dins d’un esforç per avançar en la lluita per un món més just i evitar pegar-nos cabotades constantment contra parets que no deurien d’estar en el nostre. I no són les úniques parets que ens posem. Als móns alternatius, i molt als de la nostra comarca, n’hi ha dos parets amb les que ens peguem constantment. Per una banda, la incapacitat de veure les lluites particulars (ecologista, feminista, per la llengua...) dins d’una globalitat, de veure que les causes dels nostres problemes són comuns, estan en la base del sistema i que no es tracta de problemes puntuals sinó estructurals. Això fa que la solidaritat entre lluites siga pràcticament desconeguda. A les “jornades contra el progrés destructiu” del passat mes d’abril a Castelló, diferents ponents van manifestar que n’hi ha una descordinació total entre les diferents lluites socials de la nostra comarca, i l’exemple del moment eren les diferents lluites ecologistes. No parlem del que passa entre diferents moviments.

L’altra paret en la que ens agrada donar-nos cabotades és el discurs simplista d’alguns móns alternatius. Si ens trobem davant d’una dominació amb un alt grau de complexitat, respostes simplistes, en molts casos pur folklore, no fan cap bé. En aquest sentit, que ningú es crega que per pertànyer a tal o qual organització, llegir tal o qual llibre, o participar un dia a la setmana ja s’està fent. S’està fent quan es fa, però qualsevol cosa no és fer.

Aprofitarem per a continuar amb la reflexió un altre argument que es va sentir en aquelles jornades. La protecció del medi ambient i el capitalisme són incompatibles. Això està provat en estudis que, fins i tot, s’han produït des d’institucions capitalistes, com l’informe Meadows (1992). Pel que sembla no només ens estem apropant a una crisi ecològica de conseqüències de difícil predicció, i no val el “alguna cosa inventaran”. Els desequilibris econòmics i socials al planeta aniran en augment gràcies a les polítiques econòmiques que organismes internacionals sense cap tipus de control democràtic, encara que fos formal, estan duent a terme avalats pel nostres governs. Els desequilibris duran una fugida de població cap a zones del planeta, on no es vol repartir el pastís, creant alhora situacions de tensió que generarà escenaris que poden arribar a ser molt violents.

No es tracta de ser catastrofista. Es tracta de veure cap a on camina tot. Arribats al punt on ens trobem tenim dos camins: la integració en la societat via consum i deixem de preocupar-nos, o ens replantegem l’estat de les coses per poder viure d’una altra manera. Molta gent opta per la integració perquè viure d’un altra manera significa un veritable esforç. No sé si és un esbaró de moral judeocristiana, però en certa manera s’està d’acord, en què en aquest món les coses que valen la pena requereixen un esforç.

Però alerta amb el que significa esforçar-se, que en cap cas vol dir fer-nos un “hara kiri” que ens duu de cap a depressions o a situacions personals insostenibles. Evidentment qui viu a un sistema capitalista ha d’acceptar el viure amb una sèrie de contradiccions, ni que sigue per salut mental, cosa que està molt lluny del conformisme àmpliament practicat des de postures antagonistes, que ninguna s’enganye.

Un altra qüestió a estar alerta és amb el tema de les revolucions personals tan necessàries. Aquestes mai poden quedar en simples illes, perquè és continuar fent-li el joc al sistema. Hem de pensar que una vegada desfetes les estructures socials tradicionals sense l’arribada d’altres de noves, el capitalisme ha promogut l’alienació individual en un mar d’incomprensió, que té una cura plaent en el consum. No crear teixit social és fer el joc, i per tant un error.

Una nova cultura de la resistència passa per una actitud d’interés pel canvi fent valoracions d’allò positiu en les decisions que es prenen, no sols per davant (com fa normalment l’esquerra) sinó també en el rerafons. Es tracta de buscar la superació davant del simplisme. El formar-se davant de la repetició d’arguments i esquemes que no són més que reproducció d’allò que ens ha ensenyat, a vegades de manera subtil, la societat on vivim. Formar-se és informar-se, és aprendre com funciona el món, aprendre tècniques per al funcionament col·lectiu, aprendre a ser cada dia més autònoma deixant a banda pors (per exemple, a parlar en públic o a escriure) i delegacionismes. Cap persona ha de ser imprescindible i totes hem de tractar de ser capaces d’articular les lluites. Cal ser inconformistes, no només amb el sistema, sinó també amb nosaltres mateixes i fer de la pràctica de l’autocrítica una ferramenta de millora de les nostres lluites.

Hem de trencar l’alienació que se’ns ha imposat i reconstruint xarxes socials. Açò inclou des de coses tan simples com espais per a què xiquets i xiquetes es puguen relacionar naturalment, a fòrums de debat o tertúlies, fins a allò que pugueu imaginar... Quan parlem de fòrums no ens referim a eixe tipus de reunions on cadascú va a soltar la seua i prou, estem parlant de llocs on n’hi ha un interés comú per fer amb la interacció amb els altres i d’on tothom vol eixir amb alguna cosa nova. Això ha de quedar com a part d’una “cultura” anterior.

Una cultura de la resistència és incompatible amb justificacions d’actituds personals que viuen de rendes de lluites de fa tres dècades, que a més no han dut a cap port fora dels límits del sistema. Tampoc és compatible la pràctica del “bonrotllisme”, maleït i hipòcrita costum que existeix en alguns ambients “alternatius”. Les coses no són alternatives, perquè es diga que ho són ni perquè les facen les nostres amigues. Són alternatives quan presenten una alternativa real i integral.

Parlant de la realitat de Castelló, no pot construir una cosa que quasi no existeix o està molt disminuïda, sense començar a buscar llenguatges comuns amb els que entendre’ns. A això arribarem compartint allò que escrivim, que llegim, la participació en debats, tertúlies i fòrums, amb l’interés pel que fan els i les altres.

Es torna fonamental el reconeixement de les diferents lluites desenvolupades a la nostra comarca amb esperit de canvi social, en els termes que venim apuntant. És incomprensible la desarticulació que existeix. La ignorància és l’única cosa que pot guiar a allò que s’ha arribat a afirmar de què ací no n’hi ha res. Segurament som quatre gates. Segurament allò que es fa moltes vegades només segueix el ritual pamflet-cartell-enganxina-xerrada. Però el fet d’haver gent interactuant per fer-ho pot ser positiu. I serà positiu si es trenquen els límits que ens posa el sistema per tal de buscar altres formes més coherents amb el propi discurs.

No es pot buscar la interacció entre col·lectius i grups de gent si no està clar (clar no vol dir només de paraula) el voler interactuar per part dels membres. Reunions de representants que realment només es representen a ells, perquè estan més convençuts, no és més que repetir els esquemes tradicionals, cosa llunyana d’allò que estem plantejant. Cal implantar aquesta nova cultura a dins de cada col·lectiu o grup per a què puga ser possible tendir ponts entre ells. No segueix els paràmetres d’una cultura de la resistència el buscar nexes d’unió quan necessite d’altres, però mentre faig la meua.

Actituds del tipus: jo sóc feminista i em preocupe només dels problemes de gènere (compte no s’està dient que les feministes es preocupen només d’això, encara que al col·lectiu podem trobar molta gent que ben poc li preocupen les pràctiques d’altres lluites socials), o de jo defense l’ús de la llengua i només em preocuparé d’això, o l’actitud del jo sóc d’una associació i només m’interessa el que fa l’associació, aquestes pràctiques tan comunes, s’han d’acabar.

L’Avanç, informació lliure - www.lavanc.com - redaccio@lavanc.com


A la mateixa secció:


El CETA destruirá puestos de trabajo (diga la Comisión Europea lo que diga)


Siria: El aventurerismo militar de Trump y sus implicaciones


Màxima tensió militar: què pot anar malament aquest dissabte a Corea?


Estados Unidos lanza la “madre de todas las bombas” sobre Afganistán


La Campaña No al TTIP, CETA TiSA convoca movilizaciones para el próximo sábado 21 de enero en más de veinte ciudades


Cuando creías que los acuerdos comerciales no podrían empeorar más, aparece Wall Street


Frente a la dictadura de la UE: ¿habéis dicho... "revolución"?


La Unión Europea supera la primera barrera en la ratificación del CETA


Paraísos fiscales y "secreto comercial": La impunidad de la gran delincuencia financiera


Profesoras/es de derecho de 24 países europeos firman declaración jurídica sobre la protección de inversiones en el TTIP y el CETA

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com